On ens podeu trobar?

viernes, 18 de marzo de 2011

Les Rambles de principi a fi


En aquests dos mesos de publicacions hem recorregut el llarg camí de les Rambles de Barcelona, de principi a fi. No ens referim tant sols als 1,2 km que ocupa l'extens bulevard, sinó al trajecte que hem traçat fent parada en cada estant, en cada artista i en cada pintor.

Després d'un recorregut amb el teclat, toca un recorregut amb la pantalla.
Mireu, gaudiu i deixeu que l'art es coli per un moments per ficar una mica de color al vostre dia.

Alba González


jueves, 17 de marzo de 2011

Les Rambles des de la nostra Oficina

Artistes que es disfressen, que retraten, que ballen. El públic que observa, que aplaudeix, que opina, que somriu. I Oficina: Les Rambles que tot ho veu. Després d'haver escoltat els artistes, donat veu a l'Ajuntament de Barcelona i sortit a parlar amb el públic, què és el que hem observat des de la nostra Oficina?

Hem vist un sorprenent nombre d'estàtues humanes. És impossible arribar a conèixer-les totes; tant se val el dia que hi vagis, de ben segur que en trobaràs una de desconeguda. Algunes de les persones que representen aquestes figures, com en Teodoro - 'Biciletes' - o Safer - l'home en una paella - passen llargues jornades al seu lloc de les Rambles, esperant que els vianants es fixin en ells i deixin caure alguna moneda. D'altres, com Daniel - el bufó - o El Ronaldinho de les Rambles venen a passar tant sols una o dues hores al dia, ja que tenen una altra feina (com en el cas de Daniel) o perquè ja guanyen suficient (com assegura Ronaldinho).

Què més hem observat? Molts estrangers i poques dones. La gran majoria d'estàtues i pintors segueixen aquest perfil. Al llarg de les Rambles, trobem un nombre molt reduït de dones que es dediquen a alguna d'aquestes activitats artístiques. Un dels possibles motius podria ser el fet que "és molt dur" realitzar una feina com aquesta, tal i com assegura aquest àngel, que porta dos anys acudint al bulevard diàriament. I d'on provenen els nostres artistes? La gran majoria són estrangers, doncs tots amb els que hem tingut ocasió de parlar ens han explicat que venien de Jamaica, com James Prince; de Brazil, com Ronaldinho; de Perú, com Daniel; o d'Itàlia, com Teodoro.

Per últim, des d' Oficina: Les Rambles hem respirat també l'ambient que brotava en cada punt del passeig;  i és que, amb la nova regulació aprovada per l'Ajuntament, són molts els sentiments que han aflorat al llarg del bulevard. Tristesa, impotència, decepció i, sobretot, molt desconcert.

Res s'escapa de l'atenta mirada d' Oficina: Les Rambles


Alba González


miércoles, 16 de marzo de 2011

Quietud de bufó


Tant de bo fos tan fàcil distingir entre habilitat, destresa, professió o expressió de la bellesa. Si l’artista és tota persona que practica un art, Daniel seria un d’ells. Però aquest bufó de les Rambles discrepa sobre tal concepte, com també discuteix la regulació de les estàtues de les Rambles. Això sí, no aixeca la veu per molt que estigui molest. 

Daniel assegura que és l’única estàtua de les Rambles que practica quietud, que no es mou ni parpelleja. “Em concentro en un punt, en un record, i passa el temps”. Va una hora a les Rambles cada dia. “M’agrada depurar amb una tècnica de concentració, res més”, diu. Té tres vestits: de Batman, de metge i de bufó. I encara que el mirin centenars de persones cada dia, explica que li agrada passar desapercebut. “De fet, tinc una novia i no sap que treballo a les Rambles. Ella em va conèixer donant classes de pintura, i no sap que venc aquí. De fet, tampoc sap que faig repàs de matemàtiques”, diu. 

Daniel no ha presentat sol·licitud per treballar a les Rambles, perquè no li agrada. “L’art ha de ser lliure, mai es pot regular”, diu. Aquest bufó diu que l’Ajuntament regula “perquè hi ha molts artistes que són cutres. Però és un poc pretensiós dir-los artistes. Fan art, però un artista és la forma de vida, és l‘ànima”.

Ana Ginard

martes, 15 de marzo de 2011

Hi ha lladres a les Rambles?


 


La inseguretat ciutadana a les Rambles ha estat objecte de nombrosos debats, molèsties dels veïns i polítiques locals en els darrers anys. Les darreres polèmiques es remunten a 2009, quan hi va haver algunes batudes contra xarxes de prostitució a les Rambles.

Els artistes que estan al passeig  veuen en primera persona les dimensions del problema. La majoria, com Teodoro i Ronaldinho, diuen que ells se senten segurs a les Rambles i que no els han intentat robar. Però d’altres, com Safer o Prince, asseguren que han estat víctimes dels lladres. Safer creu que algunes de les persones que roben són gent que va drogada o ha begut alcohol. I Prince va més enllà: és l’únic que assegura que alguns artistes de les Rambles formen part de la xarxa de carteristes que roba als turistes.
Ana Ginard

lunes, 14 de marzo de 2011

Pinzell contra disfressa

Tant sols uns pocs metres els separen, però les realitats que viuen són totalment diferents. El llarg bulevard de Barcelona es desmembra en dues meitats dia rere dia, amb l'objectiu d'oferir acollida als dos grans gremis que, des de molts anys enrere, acudeixen a les Rambles. Són, efectivament, els pintors i les estàtues humanes.

Què és el que els impulsa a desenvolupar aquest tipus d'activitat? La mirada dels pintors parla per sí sola. Tots expliquen convençuts que no conceben la seva vida aixecant-se pels matins sense fer via cap a les Rambles. "És la meva vida, jo visc de l'art", explica Bou que, tot i tenir un taller propi, continua acudint a diari al seu lloc del passeig des de fa 17 anys. De la mateixa manera, aquest altre pintor posa especial èmfasi en què ell es dedica a la pintura a les Rambles perquè l'art s'ha de difondre: "no es pot acabar i no s'acabarà".  La plena dedicació i entrega que aquests dos artistes del pinzell destinen a cadascuna de les seves obres són la millor prova que l'art per ells no és ofici, sinó vida.

Un parell de metres més amunt, la realitat és totalment diferent. I és que la majoria d'estàtues humanes que ocupen el bulevard es troben en una posició totalment oposada: ells viuen de l'art i no per l'art. Teodoro és un dels exemples més sincers alhora que desmotivadors: ¿Com passa el temps mentre resta assegut a la seva bicicleta? "Penso en formes de fer diners". És, per tant, una clara evidència de les dissimilituds que des de sempre han existit entre les dues grans comunitats d'artistes. En la mateixa línia, Safer - l'home en una paella - assegura que aquesta és la única forma que té de "guanyar-se la vida" i que, per aquest motiu, la seva idea és "mantenir aquesta feina durant molt de temps".


A banda de les meres distincions vocatives de cadascun dels gremis, els pintors i les estàtues humanes són vistes de forma molt diferent també des de fora del bulevard. El propi Ajuntament de Barcelona ha establert dos tipus de regulacions molt dispars en contingut per a una i altra comunitat artística. La nova normativa que regularà l'activitat de les estàtues humanes a partir del mes de març estableix uns criteris molt concrets amb els que pretenen que, qualsevol artista que no els cumpleixi, no pugui obtenir el permís per exercir al llarg de les Rambles. Per altra banda, els pintors s'enfronten a unes normes que, segons ells mateixos expliquen, són "positives perquè aporten cert ordre al passeig", tal i com Bou afirma. La reglamentació dels pintors estableix que cadascun d'aquests artistes es pot dedicar tan sols a una única activitat, és a dir, només poden ocupar-se de pintar (retrats i altres temàtiques com paisatges i/o quadres abstractes) o només es poden dedicar a realitzar caricatures.


Aquesta, doncs, és la realitat que es viu de portes cap a fora però, què es respira al llarg del bulevard? La resposta es troba, una vegada més, amagada entre els encants que oculta aquest emblemàtic passeig. Baixant des de Plaça Catalunya, una vegada passades totes les estàtues, tant sols cal que el vianant fixi la mirada cap als seus peus i trobarà la resposta. Les rajoles que cobreixen el sòl del passeig són fetes amb un color i relleu diferents en el punt en què comença l'espai reservat als pintors. Aquests artistes de la pintura comencen a col·locar els seus pinzells i blocs de dibuix tant bon punt es troben en el seu terreny - grisós i rectangular - que, molt educadament, sembla que inviti a tots els transeünts a passar i donar una ullada. "Benvingut a l'altre territori"

Alba González


domingo, 13 de marzo de 2011

Quan va ser el primer cop dels artistes de les Rambles?



Com diu la dita popular, sempre hi ha una primera vegada per tot.
Quan va ser, doncs, el primer cop dels artistes de les Rambles? La gran majoria d'ells són estrangers, havien fet alguna cosa similar a casa seva o es van estrenar al nostre país? Si és així, què els va impulsar a afegir-se a aquesta gran família d'artistes del bulevard de Barcelona? Ells mateixos ens donen la resposta.

Joana Valent

sábado, 12 de marzo de 2011

Per amor a l'art, a les Rambles


Les Rambles s'omplen de pintors un dimecres al matí. Aquests, però, ho fan per amor a l'art. Són la Colla dels dimecres, un grup d'aquarel·listes que cada dimecres al matí queden a un barri diferent de Barcelona o voltants, i fins a migdia intenten retratar el paisatge que els envolta. Després, amb una xarxa de blogs i d'amistats, comparteixen les seves obres.

La Colla dels dimecres va sorgir fa tres anys per iniciativa de Raimundo López: "Som una part de la gent que va a pintar al local social de l'Agrupació d'Aquarel·listes, al carrer Diputació". Ara ja són més de quaranta. "L'important és que ens reunim i ens ho passem bé fent una cos que ens agrada", explica Raimundo. Quan han acabat l'aquarel·la, tocant el migdia, van a un bar a comentar les pintures i prendre una copa. La majoria són jubilats. Només quatre o cinc són professionals, com Antoni Borreguero. D'altres, professors de pintura jubilats. La resta, en sàpiguen més o menys, són amateurs (que no està barallat amb la qualitat). Menció especial a Francesc Bueno i al mateix Raimundo.

No necessiten permís, ni tan sols a les Rambles. L'Ajuntament mai no els ha posat cap problema. És clar, no venen els quadres i només hi estan unes hores.

Els membres de la Colla dels dimecres es desvinculen de la problemàtica de les estàtues i de les regulacions. És l'art per l'entreteniment.

Ana Ginard

jueves, 10 de marzo de 2011

La regulació segons els artistes




Un cop escoltada la veu de l'Ajuntament de Barcelona respecte la regulació de les estàtues del bulevard, és el torn de paraula dels vertaders afectats. Tots els artistes de les Rambles asseguren haver enviat la documentació necessària per tal de poder optar al càsting artístic que els obre la possibilitat d'obtenir un lloc fix al passeig durant tot un any, doncs la gran majoria són els que asseguren prendre's aquesta activitat com el seu vertader i únic ofici. En definitiva, "massa requisits i massa restriccions". Aquesta sembla ser l'opinió generalitzada entre les estuàtes que ocupen  la Rambla de punta a punta.

Alba González



miércoles, 9 de marzo de 2011

Què necessita un artista per tenir èxit a les Rambles?



Quin és el perfil de l’artista de les Rambles? Què es necessita per cridar l’atenció del gran públic de Barcelona? Abans que s’establís la polèmica regulació que ocupa l’actualitat dels nostres dies, no hi havia cap requisit que fos explícitament necessari per actuar o pintar a les Rambles. Quins són, doncs, els secrets per triomfar? Els artistes divergeixen en les seves opinions.
En Daniel ho té clar, per aconseguir que la gent et valori com a artista és imprescindible fer “coses originals, que no faci ningú més”. En el seu cas, ell assegura que és l’únic artista que practica l’estatisme i que passa “una hora sense parpellejar”.
En Safer en canvi, creu que el que cal és fer alguna cosa que capti l’atenció dels turistes, que són la gran majoria del seu públic. Per aquest motiu, ell aposta pels elements nacionals, com la paella, per fer que es fixin en ell.
El Ronaldinho de les Rambles assegura que la clau està en buscar un personatge conegut i portar-lo a terme amb gràcia. “Jo sabia que tindria èxit perquè treballo amb el futbol, que és universal”, explica.
El jamaicà James Prince descobreix la seva recepta per triomfar: intentar ser sempre alegre, independentment dels diners que et donin. “Si la gent descobreix que tens bon cor et guanyes clients que venen cada dia. Un any per Nadal un d’aquests clients em va donar 50€!” afirma somrient.
Els pintors, que malgrat compartir escenari a les Rambles, sovint viuen una realitat diferent. Aquest pintor explica que el secret està en ser professional i oferir un producte únic, ja que el simple fet de treballar a les Rambles ja fa que els arribin clients potencials. Justifica aquesta afirmació revelant una gran veritat: “les coses venen i van, però l’art sempre queda”.
Joana Valent


lunes, 7 de marzo de 2011

Qui s’amaga darrere l’artista de les Rambles?



“Jo sóc personatge, no persona”. Amb aquesta afirmació, en Daniel expressa la postura de tots aquells artistes que viuen la seva feina a les Rambles com una via per guanyar-se la vida. De fet, aquest bufó assegura que valora moltíssim l’anonimat de la seva activitat artística i ni tan sols la seva parella n’està al corrent.

Seguint en aquesta línia, en Safer es nega a que la gent el reconegui. Apunta que és capaç de fer aquest tipus de feina i superar la seva vergonya precisament perquè va maquillat i ningú sap qui és.

En Teodoro és un altre testimoni d’aquesta dura realitat, doncs no li agrada que la gent sàpiga a què es dedica però ha d’exposar-se als vianants perquè “no troba cap altra feina”.

I com que sempre n'hi ha d'haver de tots colors, James Prince gaudeix de la seva popularitat i es dedica a cridar tant l'atenció com pot perquè la gent es fixi en ell. Segons aquest artista jamaicà, les Rambles són "una plataforma per fer contactes i trobar altres feines".

Sovint, als ulls del públic els artistes es converteixen en personatges i l’individu que s’amaga darrere la caracterització queda en segon terme. Aquest és el cas del Ronaldinho de les Rambles, doncs interpretar a l’antic crack barcelonista s’ha convertit en un estil de vida. Així doncs, aquest jove brasiler ha hagut d’aprendre a conviure amb la seva popularitat i, alhora, lluitar per preservar la seva intimitat.

Joana Valent


sábado, 5 de marzo de 2011

La regulació segons l'Ajuntament de Barcelona




El passat 20 de gener l'Ajuntament de Barcelona posava punt i final al període d'inscripció obert a totes les estàtues humanes de la Rambla de Barcelona, en la qual podien presentar les seves sol·licituds d'ocupació del bulevard. La nova regulació preveu destinar un espai concret a les Rambles - entre el Pla de la Boqueria i la Plaça de l'Arc del Teatre - per ubicar-hi les estàtues que hagin presentat la sol·licitud i hagin estat seleccionades en el sorteig públic.

Segons informa el propi Ajuntament en una publicació a la mateixa pàgina web, la regulació es durà a terme per tal de "garantir una millora de la qualitat de les estàtues i limitar-ne la quantitat". Després de detectar un increment d’estàtues humanes en el passeig, l’Ajuntament preveu "protegir la Rambla de qualsevol tipus de degradació" i evitar que les estàtues "generin perjudicis" sobre els altres usos que s’hi desenvolupen dia a dia.

Per aquest motiu, la nova normativa atorgarà enguany l'acreditació d'artista a 30 persones d'entre les 81 sol·licituds que han rebut en total. La sel·lecció d'artistes es renovarà anualment, concedint així a tots els demandants l'oportunitat de sortir escollits any rere any. El grup dels 30 escollits es dividirà a la vegada en dos torns composats per 15 persones cadascun, que s'aniran alternant per tal d'exercir en el torn de matí (de 10h a 16h) durant un mes  i en el torn de tarda (de 16h a 22h) durant el següent.

Passos per a obtenir acreditació

1. Fase de sol·licituds - Presentar la instància de sol·licitud amb dades personals, DNI o permís de residència, fotografia del demandant, fotografia de la proposta d'estàtua, currículum i certificat negatiu de deute

2. Fase de sel·lecció - Obtenir un nombre determinat de punts després de la valoració dels currículum on es tindrà en compte la formació i l'experiència en art dramàtic o arts escèniques

3. Fase de sorteig - Si s'ha obtingut la puntuació requerida, el demandant acudeix a un sorteig públic a partir del qual s'assignaran els espais i torns corresponents


Normes a seguir pels acreditats

- L'acreditació es renovarà anualment

- S'haurà d'exhibir l'acreditació en un lloc visible durant tot el temps que duri l'activitat

- El vestuari i el maquillatge seran de fabricació pròpia i no s'admetrà l'ús de màscares ni vestuari que atemptin contra la dignitat de les persones o es considerin ofensives

- No es podrà exhibir un vestuari o maquillatge que no es correspongui amb el que es va presentar en la proposta acreditada

- No es podrà pressionar els vianants amb l'exigència d'una aportació econòmica ni molestar-los

- No es podrà utilitzar música ni cap tipus de soroll

- No es podrà fer ús del mobiliari urbà ni de l'arbrat

- No es podràn exhibir animals ni imitacions d'armes

- En cas que algun dia la persona acreditada no faci ús del punt assignat, aquest no podrà ser utilitzat per ningú més

- El titular de l'acreditació ha de deixar l'espai net un cop finalitzada l'activitat


Joana Valent




jueves, 3 de marzo de 2011

Els horaris de les estàtues de les Rambles




De sol a sol, o unes quantes hores per passar l'estona. No hi ha un terme mig en l'horari de les estàtues de les Rambles. Daniel, per exemple, va a les Rambles cada dia com un entreteniment: "És una hora cada dia per a guanyar uns diners extra i mostrar el meu art a la gent". Aquest artista, que practica quietud (està rígid i no parpadeja), està a les Rambles una hora a l'hivern, i tres a l'estiu.
Molts artistes a més de Daniel, com  Prince, prefereixen treballar a la nit. Comencen a les nou i hi estan fins a mitjanit.Són dinàmics, treballen sobretot amb gent jove i tenen un altre ofici. Estan a les Rambles per divertiment i per vocació.
 D'altres, com Teodoro, fan jornades inacabables per pura supervivència: està a les Rambles deu hores cada dia, set dies a la setmana. Safer conta que a l'estiu hi ha problemes per trobar lloc, per aquest motiu ha de començar a treballar d'hora, després de dinar, per poder estar al carrer de les sis a les nou de la tarda, que és quan passa més gent. I a l'hivern és "igualment dur perquè no es guanya tant", i per viure s'han de treballar més hores.

L'encant i la tragèdia de Teodoro
Un home de mitjana edat amb una bicicleta pedalant a les Rambles per uns euros. És la història de Teodoro, que diu que no vol parlar als periodistes però és el que més critica l'Ajuntament. Fins i tot Quim Monzó va escriure sobre ell fa uns dies.
Teodoro és italià. Fa quatre anys que va arribar a Barcelona. "Això no és una feina, però no en trobo cap altra". Va comprar la bicicleta i la roba que porta, i des de llavors el podem trobar a les Rambles. Teodoro diu que a l'hivern guanya "només per pagar menjar i una habitació, està molt malament". Per això, es queixa que l'Ajuntament els vulgui establir horaris i límits. "Demanen molts requisits que no es necessiten per treballar al carrer: Penélope Cruz ha estudiat teatre, però mai no estaria al carrer. El que demana l'Ajuntament no és normal", afirma.

Ana Ginard



sábado, 26 de febrero de 2011

Els joves de les Rambles: un públic exigent



Treballar al carrer és una tasca dura i els artistes ens explicaven que hi ha gent que no valora la seva feina. Alguns testimonis apunten que els joves no paren atenció a l’activitat dels artistes ni contribueixen pràcticament en els seus ingressos, doncs el seu públic es constitueix principalment de turistes i gent gran.
En Daniel, que fa estatisme disfressat de bufó i de Joker, assegurava aquí que “a los jóvenes no les intereso”.
Hem demanat a la joventut que passejava per les Rambles quina és la seva opinió sobre els diferents artistes i les seves respostes han estat realment positives:  “em semblen bé, donen vida a les Rambles”,  “són macos de veure”, “són un símbol de les Rambles”, “són una atracció tant pels turistes com per la gent d’aquí”.
Així doncs, d’on surt la idea que els joves no valoren l’art de carrer?
L’únic inconvenient que apunten els entrevistats és que no els agrada el fet que a les Rambles hi ha artistes sense talent que s’aprofiten de la situació i no aporten res en aquest gran escenari.
Tot apunta a que no és que els joves no valorin l'art de carrer, sinó que són un públic més exigent.
Joana Valent

domingo, 20 de febrero de 2011

No és el mateix una magdalena de l’àvia que una del supermercat




Tocant el port de la Barceloneta, l’últim tram de l’escenari de les Rambles acull dia rere dia un dels espectacles més emblemàtics de tot el bulevard. Les paraules cedeixen el pas a incomptables barreges de color, el paper es converteix en paleta de fusta i els espectadors esdevenen els protagonistes de l’art.

Els pintors de les Rambles no necessiten més que el seu lloc al passeig i un cel clar i serè per a fer del seu un bon dia. La seva feina és la seva vida i, qui millor per explicar-nos-ho que Bou, un experimentat caricaturista de 40 anys que, des del 1994, acudeix quasi diàriament a les Rambles. Els ulls el delaten: la passió s’amaga darrere la seva intimidadora mirada: ell “viu de l’art i per l’art”.

Aquests mestres de la pintura han aconseguit guanyar-se el respecte dels vianants, doncs s’han convertit en un dels artistes de carrer més ben considerats de la ciutat comtal. Bou manté la fe en què el seu ofici perdurarà al llarg del temps perquè, segons afirma, els autèntics artistes veuen vida en cada línia i cada dibuix, i aquestes són les coses que “un ordenador no podrà oferir mai”. L’artista no dubta en ficar-nos un exemple que ens ajuda a apreciar més la seva feina: “no és el mateix menjar una magdalena feta per la teva àvia que una del supermercat”.

“No fem xurros: no són tots iguals”. Aquest sembla ser el lema de Bou. No tots els retratats mereixen el seu temps per igual, explica. L’estona que dedica a cadascuna de les seves caricatures varia “segons la bellesa interior de les persones”. I, aquest, és un tret que tant sols pot arribar a veure “després d’una breu conversa amb la persona en qüestió”.

I tu, obriries la porta al pinzell de Bou?

Alba González


jueves, 17 de febrero de 2011

Quin valor es dóna a l’art de carrer?



Les Rambles de Barcelona concentren una gran quantitat de talent artístic. Malgrat tot, sovint hi ha gent que no valora la qualitat de la feina dels artistes pel fet d’actuar al carrer, doncs hi ha persones que associen la gratuïtat del seu espectacle amb un baix nivell de competència o talent.
L’Andrés, més conegut popularment com a el Ronaldinho de les Rambles, s’ho pren amb filosofia i assegura que el seu art “és com la música, no li pot agradar a tothom”.
Altres artistes com en Safer subscriuen les paraules de l’Andrés, però ressalten la cara més fosca  i perillosa de l’art de carrer. “La majoria de gent em respecta, però sempre hi ha qui intenta treure’m la llauna dels diners”. A més a més, assegura que la gent que va beguda menysprea la seva feina i fan de la seva activitat quelcom perillós.
Els pintors en canvi tenen una visió completament diferent d’aquesta realitat. Aquest artista, que fa més de trenta anys que pinta retrats a les Rambles, afirma rotundament que la gent valora molt la seva feina, doncs és com “una galeria d’art però al carrer”. A més a més, amb el seu ofici posa “art de qualitat a l’abast de la gent corrent, que no té altres possibilitats d’aconseguir retrats per un preu mòdic”.
En Daniel, que practica l’estatisme al començament de les Rambles, té la teoria que el fet que els vianants valorin o no la seva feina està en funció de la seva edat. Ell mateix dóna testimoni en primera persona  d’aquest tema que afecta tots els artistes i que, tal com hem pogut comprovar, tots viuen d’una manera radicalment diferent en funció de la seva disciplina artística.
Alba González

sábado, 12 de febrero de 2011

Els sous de les estàtues de les Rambles




Quinze euros l'hora. És el que guanyen de mitjana les estàtues de les Rambles de Barcelona, encara que durant la temporada turística aquesta xifra es pot arribar a triplicar.
"Dóna per a menjar i pagar l'habitació", diu Teodor, l'home de la bicicleta del principi del passeig. Teodor passa els cinquanta anys i segueix treballant a les Rambles deu hores al dia i set dies a la setmana. Diu que no es pot permetre tenir dies lliures. 
I és que l'hivern és una mala època per als artistes que treballen al carrer. Estan a la intempèrie i han d'aguantar fred, pluja i vent. Els visitants d'altres països, que són els que donen ambient al passeig i que mantenen viues les estàtues, són més escassos a l'hivern. "Els turistes que venen ara són joves i no donen tants doblers", afegeix Sapher
Un jove bufó lamenta que de vegades es passen hores al carrer per uns pocs euros, però afegeix que el seu sou és molt variable, que depèn de qui et trobis.
Les estàtues se salven amb la temporada d'estiu: es pot guanyar fins a quaranta euros l'hora, assegura Prince, el ciclista de les flors. "Si fas divertir la gent, un mateix et pot donar vint euros". Tot sigui cridar l'atenció. 

Ana Ginard




jueves, 3 de febrero de 2011

Una feina o un estil de vida?



Estàtues humanes perfectament disfressades, galeries d'art de carrer, músics que toquen acompanyant el batec de la gran ciutat... L'art de les Rambles té una màgia poètica que enganxa i que el fa únic als ulls dels visitants. No obstant això, què s'amaga darrere d'aquest gran escenari urbà? Quan la pròpia subsistència està en joc, poden els artistes permetre's la llibertat de simplement participar i gaudir de l'espectacle?

Sota el maquillatge i els vestuaris extravagants, s'hi amaguen persones reals amb problemes reals. Quan parlem amb els diferents artistes, molts ens expliquen que s'han vist projectats a aquesta feina més per casualitat que per vocació. Alguns d'ells ho veuen com quelcom provisional, d'altres asseguren que porten més de vint anys treballant-hi deu hores diàries i que no veuen l'hora de poder-ho deixar sense passar per problemes econòmics. Pot doncs l'art de les Rambles ser també una feina esclava? Per aquesta dona que porta dos anys disfrassant-se d'àngel segur que sí, doncs que el seu marit, fills i néts tinguin un plat a taula depèn de les monedes que pugui guanyar.
Una estàtua humana que es disfressa de turc ens confessa que la seva filla de vint-i-dos anys també treballa a les Rambles, únicament uns quants metres de passeig els separen. Podem parlar d'una feina que passa de generació en generació? Un ofici que es transmet de pares a fills?

Afortunadament no tot és o blanc o negre, doncs trobem alguns artistes que se senten orgullosos del seu paper en aquest gran conglomerat de personatges que representa les Rambles. Els pintors en són un bon exemple. La gran majoria tenen un immens talent, què els reté doncs lligats al carrer? "Les Rambles són com una gran galeria d'art accessible per tothom" afirma un dels pintors més veterans que ocupen el gran passeig. Estan satisfets de la seva feina i no necessiten cap altre incentiu per viure la seva vida al màxim.
El jamaicà James Prince és un altre exemple de com l'art de les Rambles pot esdevenir un estil de vida. Li és igual si la gent paga o no per fer-se fotos amb ell, l'única cosa que vol és passar-s'ho bé i gaudir d'aquest gran escenari, doncs per guanyar-se la vida ja té altres feines.

Què distingeix un estil de vida d'una feina? No és la feina un estil de vida? Es pot posar preu a l'art?

Cada artista amaga una història, cada història desperta mil preguntes. Possiblement, aquestes preguntes només troben resposta al cor de les Rambles.

Joana Valent



viernes, 28 de enero de 2011

Ningú no coneix els artistes de les Rambles

Ningú no coneix els artistes de les Rambles. L'edat real dels treballadors, les motivacions que els porten a treballar al carrer, el seu sou o la vida personal són incògnites per a destapar. Els artistes són l'emblema de les Rambles de Barcelona. Els pintors, les estàtues, o els músics són visibles, però a la vegada són els grans desconeguts del passeig.

Com es defineixen? Se senten artistes o treballadors? Cada cistella de diners amaga una oficina: la de la imaginació, la diversió o la subsistència. Quants anys porten treballant al carrer? La bohèmia és passat. D'això els veterans de les Rambles en saben molt: poden explicar com canvien els temps, els turistes i la feina. I les noves generacions aporten imaginació, creativitat i ritme perquè Barcelona segueixi sent la ciutat més visitada d'Espanya.
Quins perills té la seva feina? La prostitució, els furts i les drogues tenen víctimes i botxins. Els artistes els coneixen de primera mà.
Com passen el temps? El fred passa factura, i la calor i el sol poden ser insuportables. Els sous bé valen la pena a l'estiu, la temporada alta per als virtuosos de l'espectacle comptal.
I quin futur esperen? La crisi i la regulació del sector ara en mans de l'Ajuntament de Barcelona fan perillar la dedicació dels artistes.

Oficina: Les Rambles descobrirà tot els detalls dels artistes que treballen a l'artèria turística de Barcelona.

Ana Ginard