Els joves de les Rambles: un públic exigent

Treballar al carrer és una tasca dura i els artistes ens explicaven que hi ha gent que no valora la seva feina. Alguns testimonis apunten que els joves no paren atenció a l’activitat dels artistes ni contribueixen pràcticament en els seus ingressos, doncs el seu públic es constitueix principalment de turistes i gent gran.

En Daniel, que fa estatisme disfressat de bufó i de Joker, assegurava aquí que “a los jóvenes no les intereso”.

Hem demanat a la joventut que passejava per les Rambles quina és la seva opinió sobre els diferents artistes i les seves respostes han estat realment positives:  “em semblen bé, donen vida a les Rambles”,  “són macos de veure”, “són un símbol de les Rambles”, “són una atracció tant pels turistes com per la gent d’aquí”.

Així doncs, d’on surt la idea que els joves no valoren l’art de carrer?

L’únic inconvenient que apunten els entrevistats és que no els agrada el fet que a les Rambles hi ha artistes sense talent que s’aprofiten de la situació i no aporten res en aquest gran escenari.

Tot apunta a que no és que els joves no valorin l'art de carrer, sinó que són un públic més exigent.

Joana Valent

No és el mateix una magdalena de l’àvia que una del supermercat

Tocant el port de la Barceloneta, l’últim tram de l’escenari de les Rambles acull dia rere dia un dels espectacles més emblemàtics de tot el bulevard. Les paraules cedeixen el pas a incomptables barreges de color, el paper es converteix en paleta de fusta i els espectadors esdevenen els protagonistes de l’art.

Els pintors de les Rambles no necessiten més que el seu lloc al passeig i un cel clar i serè per a fer del seu un bon dia. La seva feina és la seva vida i, qui millor per explicar-nos-ho que Bou, un experimentat caricaturista de 40 anys que, des del 1994, acudeix quasi diàriament a les Rambles. Els ulls el delaten: la passió s’amaga darrere la seva intimidadora mirada: ell “viu de l’art i per l’art”.

Aquests mestres de la pintura han aconseguit guanyar-se el respecte dels vianants, doncs s’han convertit en un dels artistes de carrer més ben considerats de la ciutat comtal. Bou manté la fe en què el seu ofici perdurarà al llarg del temps perquè, segons afirma, els autèntics artistes veuen vida en cada línia i cada dibuix, i aquestes són les coses que “un ordenador no podrà oferir mai”. L’artista no dubta en ficar-nos un exemple que ens ajuda a apreciar més la seva feina: “no és el mateix menjar una magdalena feta per la teva àvia que una del supermercat”.

“No fem xurros: no són tots iguals”. Aquest sembla ser el lema de Bou. No tots els retratats mereixen el seu temps per igual, explica. L’estona que dedica a cadascuna de les seves caricatures varia “segons la bellesa interior de les persones”. I, aquest, és un tret que tant sols pot arribar a veure “després d’una breu conversa amb la persona en qüestió”.

I tu, obriries la porta al pinzell de Bou?

Alba González

Quin valor es dóna a l’art de carrer?

Les Rambles de Barcelona concentren una gran quantitat de talent artístic. Malgrat tot, sovint hi ha gent que no valora la qualitat de la feina dels artistes pel fet d’actuar al carrer, doncs hi ha persones que associen la gratuïtat del seu espectacle amb un baix nivell de competència o talent.

L’Andrés, més conegut popularment com a el Ronaldinho de les Rambles, s’ho pren amb filosofia i assegura que el seu art “és com la música, no li pot agradar a tothom”.

Altres artistes com en Safer subscriuen les paraules de l’Andrés, però ressalten la cara més fosca  i perillosa de l’art de carrer. “La majoria de gent em respecta, però sempre hi ha qui intenta treure’m la llauna dels diners”. A més a més, assegura que la gent que va beguda menysprea la seva feina i fan de la seva activitat quelcom perillós.

Els pintors en canvi tenen una visió completament diferent d’aquesta realitat. Aquest artista, que fa més de trenta anys que pinta retrats a les Rambles, afirma rotundament que la gent valora molt la seva feina, doncs és com “una galeria d’art però al carrer”. A més a més, amb el seu ofici posa “art de qualitat a l’abast de la gent corrent, que no té altres possibilitats d’aconseguir retrats per un preu mòdic”.

En Daniel, que practica l’estatisme al començament de les Rambles, té la teoria que el fet que els vianants valorin o no la seva feina està en funció de la seva edat. Ell mateix dóna testimoni en primera persona  d’aquest tema que afecta tots els artistes i que, tal com hem pogut comprovar, tots viuen d’una manera radicalment diferent en funció de la seva disciplina artística.

Alba González

Els sous de les estàtues de les Rambles

Quinze euros l'hora. És el que guanyen de mitjana les estàtues de les Rambles de Barcelona, encara que durant la temporada turística aquesta xifra es pot arribar a triplicar.

"Dóna per a menjar i pagar l'habitació", diu Teodor, l'home de la bicicleta del principi del passeig. Teodor passa els cinquanta anys i segueix treballant a les Rambles deu hores al dia i set dies a la setmana. Diu que no es pot permetre tenir dies lliures. 

I és que l'hivern és una mala època per als artistes que treballen al carrer. Estan a la intempèrie i han d'aguantar fred, pluja i vent. Els visitants d'altres països, que són els que donen ambient al passeig i que mantenen viues les estàtues, són més escassos a l'hivern. "Els turistes que venen ara són joves i no donen tants doblers", afegeix Sapher. 

Un jove bufó lamenta que de vegades es passen hores al carrer per uns pocs euros, però afegeix que el seu sou és molt variable, que depèn de qui et trobis.

Les estàtues se salven amb la temporada d'estiu: es pot guanyar fins a quaranta euros l'hora, assegura Prince, el ciclista de les flors. "Si fas divertir la gent, un mateix et pot donar vint euros". Tot sigui cridar l'atenció. 

Ana Ginard

Una feina o un estil de vida?

Estàtues humanes perfectament disfressades, galeries d'art de carrer, músics que toquen acompanyant el batec de la gran ciutat... L'art de les Rambles té una màgia poètica que enganxa i que el fa únic als ulls dels visitants. No obstant això, què s'amaga darrere d'aquest gran escenari urbà? Quan la pròpia subsistència està en joc, poden els artistes permetre's la llibertat de simplement participar i gaudir de l'espectacle?

Sota el maquillatge i els vestuaris extravagants, s'hi amaguen persones reals amb problemes reals. Quan parlem amb els diferents artistes, molts ens expliquen que s'han vist projectats a aquesta feina més per casualitat que per vocació. Alguns d'ells ho veuen com quelcom provisional, d'altres asseguren que porten més de vint anys treballant-hi deu hores diàries i que no veuen l'hora de poder-ho deixar sense passar per problemes econòmics. Pot doncs l'art de les Rambles ser també una feina esclava? Per aquesta dona que porta dos anys disfrassant-se d'àngel segur que sí, doncs que el seu marit, fills i néts tinguin un plat a taula depèn de les monedes que pugui guanyar.

Una estàtua humana que es disfressa de turc ens confessa que la seva filla de vint-i-dos anys també treballa a les Rambles, únicament uns quants metres de passeig els separen. Podem parlar d'una feina que passa de generació en generació? Un ofici que es transmet de pares a fills?

Afortunadament no tot és o blanc o negre, doncs trobem alguns artistes que se senten orgullosos del seu paper en aquest gran conglomerat de personatges que representa les Rambles. Els pintors en són un bon exemple. La gran majoria tenen un immens talent, què els reté doncs lligats al carrer? "Les Rambles són com una gran galeria d'art accessible per tothom" afirma un dels pintors més veterans que ocupen el gran passeig. Estan satisfets de la seva feina i no necessiten cap altre incentiu per viure la seva vida al màxim.

El jamaicà James Prince és un altre exemple de com l'art de les Rambles pot esdevenir un estil de vida. Li és igual si la gent paga o no per fer-se fotos amb ell, l'única cosa que vol és passar-s'ho bé i gaudir d'aquest gran escenari, doncs per guanyar-se la vida ja té altres feines.

Què distingeix un estil de vida d'una feina? No és la feina un estil de vida? Es pot posar preu a l'art?

Cada artista amaga una història, cada història desperta mil preguntes. Possiblement, aquestes preguntes només troben resposta al cor de les Rambles.

Joana Valent