Estàtues humanes perfectament disfressades, galeries d'art de carrer, músics que toquen acompanyant el batec de la gran ciutat... L'art de les Rambles té una màgia poètica que enganxa i que el fa únic als ulls dels visitants. No obstant això, què s'amaga darrere d'aquest gran escenari urbà? Quan la pròpia subsistència està en joc, poden els artistes permetre's la llibertat de simplement participar i gaudir de l'espectacle?
Sota el maquillatge i els vestuaris extravagants, s'hi amaguen persones reals amb problemes reals. Quan parlem amb els diferents artistes, molts ens expliquen que s'han vist projectats a aquesta feina més per casualitat que per vocació. Alguns d'ells ho veuen com quelcom provisional, d'altres asseguren que porten més de vint anys treballant-hi deu hores diàries i que no veuen l'hora de poder-ho deixar sense passar per problemes econòmics. Pot doncs l'art de les Rambles ser també una feina esclava? Per aquesta dona que porta dos anys disfrassant-se d'àngel segur que sí, doncs que el seu marit, fills i néts tinguin un plat a taula depèn de les monedes que pugui guanyar.
Una estàtua humana que es disfressa de turc ens confessa que la seva filla de vint-i-dos anys també treballa a les Rambles, únicament uns quants metres de passeig els separen. Podem parlar d'una feina que passa de generació en generació? Un ofici que es transmet de pares a fills?
Afortunadament no tot és o blanc o negre, doncs trobem alguns artistes que se senten orgullosos del seu paper en aquest gran conglomerat de personatges que representa les Rambles. Els pintors en són un bon exemple. La gran majoria tenen un immens talent, què els reté doncs lligats al carrer? "Les Rambles són com una gran galeria d'art accessible per tothom" afirma un dels pintors més veterans que ocupen el gran passeig. Estan satisfets de la seva feina i no necessiten cap altre incentiu per viure la seva vida al màxim.
El jamaicà James Prince és un altre exemple de com l'art de les Rambles pot esdevenir un estil de vida. Li és igual si la gent paga o no per fer-se fotos amb ell, l'única cosa que vol és passar-s'ho bé i gaudir d'aquest gran escenari, doncs per guanyar-se la vida ja té altres feines.
Què distingeix un estil de vida d'una feina? No és la feina un estil de vida? Es pot posar preu a l'art?
Cada artista amaga una història, cada història desperta mil preguntes. Possiblement, aquestes preguntes només troben resposta al cor de les Rambles.
Joana Valent
Soc una persona molt sensible i m'afecta, el fet de que hi hagi persones que es tinguin de guanyar la vida d'aquesta manera. Pot ser a la fi estic tremenda-ment equivocat . . . i quan acaben la seva jornada el hi han sortit els comptes. No sé el que es tindria de fer . . . em sento impotent, davant d'alguns problemes que no puc fer res per resoldre, a part de deixar anar unes monedes quan passo per davant d'ells i a sobre l'administració els vol putejar, impedint als que no van prou macos que puguin pidolar. A veure si entre tots fem reaccionar l'ajuntament !
ResponderEliminarMolt be Joana! Val la pena fer quelcom per lluitar contra una injustícia social com la que volen fer amb aquesta gent. No defalliu!
ResponderEliminarTens raó Cesc, la veritat és que és dur conviure amb la idea que hi ha gent que té tens problemes per guanyar-se la vida. Caldrà veure com es resol finalment la situació.
ResponderEliminarLluis, moltes gràcies pels ànims, agraïm profundament el teu comentari.